La il·luminació sobre per què al món occidental li agrada la cultura que li agrada em va arribar veient els Teletubbies.
Si teniu fills o nebots, o si sou curiosos amb els fenòmens que trasbalsen el món occidental, haureu vist algun capítol dels Teletubbies. Per a qui no, us en faig cinc cèntims.
Els Teletubbies són uns éssers apelfats de colors vibrants que viuen en un senzill món de turonets verds (tipus Hobbiton). No parlen en el sentit d’expressar pensaments complexos sinó que emeten sons, juguen i responen als inputs d’una sèrie d’elements que comparteixen l’espai amb ells.
Els elements que conviuen amb els Teletubbies també emeten sons, fan moviments que avisen del que passarà a continuació. Si el sol riu canvia la història, si la botzina apareix vol dir que és l’hora d’acomiadar-se… si el molinet de vent es mou vol dir que alguna de les televisions que porten a la panxa s’il·luminarà i veurem un petit reportatge d’imatge real protagonitzat per nens de cada país on s’emet la sèrie.
El fet és que quan aquest reportatge acaba, els Teletubbies criden “un altre cop, un altre cop!!” i, per sorpresa dels adults, el reportatge torna a emetre’s tal qual, de cap a cap. Per a les meves nebodes, amb qui jo vaig veure algun capítol de Teletubbies, aquesta repetició i l’avís constant de què anava a passar a continuació era el que més els agradava de la sèrie. És més: el reportatge els agradava més la segona vegada, quan ja sabien perfectament què anava a passar.
Aquest dia vaig entendre moltes coses.
Vaig entendre perquè tenen tants seguidors alguns grups de pop repetitiu amb formats quadriculats que expliquen la mateixa història. Escoltes una cançó de pop i saps que la cosa va d’estrofa – estrofa – tornada – estrofa – tornada, i fins i tot saber que, com deien els No me pises… a Las calles de Chicago, “ahora en medio de esta canción, como en medio de todas las canciones, viene un punteo”. I allà el teníem.
Vaig entendre perquè encara es filmen pel·lícules on un grup d’adolescents van a fer festa a una cabana solitària. I que quan la rossa diu que marxa a buscar la bossa de maquillatge al cotxe ja ens en podem acomiadar: no la veurem més. Pelis romàntiques on el protagonista, en el moment més desesperat de la seva vida, aixeca la mirada i allà troba la noia dolça que ja sabem que li salvarà la vida. I fins i tot sabem quan ens arribarà l’un ensurt quan soni la pistola o surti el pallasso de l’armari (on ja sabíem que estava amagat).
Saber què ens espera ens fa viure l’experiència cultural amb total seguretat. No hi ha sorpresa. Sortim del cine, acabem la cançó, el terra continua sota els nostres peus. Cadascú ha jugat el paper que esperàvem. Cada moviment ha estat predit per mil experiències prèvies igual a aquesta.
I si un dia, no maten a la rossa en sortir de la cabana, no hi ha ningú dins l’armari, i el protagonista acaba desapareixent, mort o fracassat, el comentari generalitzat és “estava bé, però no m’ha agradat el final”.
I estàvem vivint en aquesta Teletubbieland quan van aparèixer a les nostres vides Akira Toriyama, Arale i Son Goku. I tot va canviar.
(to be continued…)
No comments