La il·luminació sobre per què al món occidental li agrada la cultura que li agrada me la van donar els Teletubbies. Tot el que hi passa és un senyal, tot és conegut, i els petits reportatges, nous a cada episodi, es repeteixen dues vegades. I això és el que agrada als nens, saber què passarà. La repetició exacta, continuar el model, seguir el camí de rajoles grogues.
I llavors un dia arriba Akira Toriyama i ens trenca el motlle. Primer amb Dr. Slump i la Vila del Pingüí: un ventall de personatges curiosos, estranys i sobretot que no segueixen les normes. En absolut. Res no és on toca, ni el bo ni el dolent, ni el superheroi ni l’escola, ni la iaia ni tan sols (o menys que ningú) el doctor protagonista. Cada matí desperta el poble un porquet dalt d’un arbre amb un altaveu enganxat al cap. Els ocells volen i piulen “babau!” i “gamarús!”. I encara no havíem tancat la boca de la sorpresa quan ens va arribar Bola de Drac.
En contra de tota idea que tinguin els pares o adults que hagin vist les seqüeles de la sèrie, la primera temporada de Bola de Drac narra la història del nen petit, pur i innocent, que ha viscut sempre sol al bosc. A causa de l’ànsia de poder dels homes, que volen aconseguir l’únic record que el nen te del seu avi, Son Goku descobreix la companyia, els amics, la civilització, ens entendreix i l’acompanyem a conèixer aquest món nou amb els seus ulls esbatanats. Allà hi troba tot de personatges estranys, com el gran i venerable mestre que té com a hobby mirar fotos de noies en roba interior, uns dolents tendres que ploren per res i uns bons retorçats i viciosos. I tot això ens va agradar molt.
Arriba un dia en què ens trobem expulsats del comfortable, tou i monocolor món teletubbie i caiem en una pel·lícula on res ens recorda res, on cada plano és una sorpresa. On els personatges més amenaçadors cuiden d’angelets de vidre (recordeu Kikujirô no natsu de Takeshi Kitano?), on els protagonistes són decapitats i no, no era un somni (com a Game of Thrones). El que va suposar escoltar per primera vegada Pink Floyd i un Wish you were here sense ni tornada i amb una primera estrofa q sembla correspondre a la meitat de la cançó. I sense voler fer spoiler, això també és el que passa a Incendis de Wadji Mouawad (a més, és clar, de les meravelloses actuacions dels grans actors que hi ha en escena a la versió que podem veure en aquests moments al Romea).
Segurament hi ha un tema cultural en tot això. Estem parlant sovint d’històries que ens arriben d’Orient i per tant les seves bases ètiques són diferents a les nostres. Però el cert és que et treuen el terra sota els peus i et veus abocat a reformatejar el que coneixies i el que esperaves per adaptar-ho a un coneixement nou. Noves formes de narrar, històries sense referents o, encara més, que enceten el camí d’un nou referent per anar-ho trencant i deixar-nos només amb fils de catifa on agafar-nos. Narratives que ens fan sortir d’aquest camí daurat i segur per trobar el plaer del descobriment, del que és diferent, del que no estàvem esperant. El camí del desconegut.
No comments