Mor Jaume Vallcorba i amb ell marxa un gran editor. Però també un savi, un mestre. Hem llegit molts articles més o menys personals parlant de la seva figura com a creador de Quaderns Crema i Acantilado.
Des de la meva història també personal, voldria en canvi parlar dels meus records de Jaume Vallcorba com a professor universitari.
Jo feia segon de Filologia. Com que llavors ja treballava, anava a la facultat de 19 a 22h, el que en deien horari nocturn. Els professors universitaris més coneguts feien classe al matí, així que els de nocturn teníem la sensació de ser una mica de segona (o de tercera! no érem ni els de tarda!). Érem estudiants que treballàvem, o treballadors que estudiàvem.
Però curiosament, en aquest horari oblidat, ens va aparèixer un professor rossenc amb una mandíbula prominent i quadrada, seriós i estricte.
L’assignatura crec que era Literatura Medieval. Però el nom de l’assignatura no importa. Allò no era el que ensenyava. Arran de qualsevol obra, la seva explicació s’ampliava, el coneixement s’anava sumant. I així passàvem de la literatura a l’arquitectura, a l’òpera, a la història… I d’un país a un altre, literatures connectades, històries que viatjaven sense unes fronteres que no eviten de cap manera que les formes artístiques es moguin i es mesclin.
Un dia ens va preguntar si sabíem qui era Quim Monzó, un escriptor de qui s’havien publicat un parell de llibres de contes. I ens el va portar a classe, un jove escriptor llavors (érem al 1984 o 85). El nostre professor n’era l’editor i el presentava amb l’orgull de qui ha trobat una joia. Mai el vam veure somriure com aquell dia, i sempre recordo les mirades de complicitat que s’anaven creuant entre ells mentre desgranaven anècdotes, mentre el mestre l’entrevistava en viu, i nosaltres gairebé no sabíem ni què preguntar.
Vaig entendre què volia ser de gran. Volia ser humanista. Volia ser com ell. Volia ser capaç de connectar els coneixements que havia rebut retallats i encapçats amb estranys criteris, de relacionar informacions i reflexions per crear-ne de noves
Ell, a més, era capaç de transmetre-ho a un grup d’alumnes (n’érem molts, en una aula enorme de la universitat antiga), postadolescents que no enteníem ni una quarta part de la importància del que escoltàvem. Però sí captàvem la seva passió i que allò que estàvem vivint el que ens estava explicant, era especial i diferent.
Més endavant, en el Màster de Tècniques Editorials que la UB va fer uns pocs anys, el vaig tornar a tenir de professor. I no ens va parlar, com altres, de com calcular costos i abaratir tirades o distribucions. Ens va parlar de tipografia (la importància de la fl i la fi), de la proporció àuria, de la selecció del paper… per fer que cada experiència de lectura esdevingués un plaer.
Durant els anys en què vaig tenir la sort de ser alumna seva, vaig entendre quina era la diferència entre un professor i un mestre.
El Jaume Vallcorba va ser un mestre per a nosaltres, per a mi. No em va ensenyar uns coneixements, una assignatura, sinó una forma de pensar i de veure el món com un tot interconnectat. Em va ensenyar a tenir criteri, ment oberta, ganes d’aprendre. Em va fer saber molt més del que em va ensenyar, molt més del que ell mateix es devia pensar. De vegades, durant els anys posteriors, el vaig veure, però mai més en vaig parlar. Sempre em feia un profund respecte, com si jo fos una nena petita que es troba amb el gran savi, ella indigna de malgastar ni una mica del seu valuós temps.
Em sento realment una privilegiada per haver pogut rebre, durant aquells anys, el seu mestratge. I que la seva manera de veure el món continui, d’alguna manera, en aquells que vam canviar gràcies a ell.
No comments