R + D + I en cultura o és temps d’arriscar

0 Posted by - 19/05/2013 - reflexions

Darrerament he sentit dir unes quantes vegades que cal fomentar el R + D en cultura. No se si la gent que en parla té molt clar quin és exactament el concepte. Així que anem a intentar treballar-hi una mica.

Per no entrar en lectures massa personals o massa ambígües, abans de valorar aquest tema vaig a la Viquipèdia i busco el que en diu del tema.

Recerca, desenvolupament i innovació, sovint abreujat R+D+I, és una investigació destinada a millorar la producció de béns o la prestació de serveis.

La recerca és la indagació que persegueix descobrir nous coneixements i una superior comprensió. Desenvolupament és l’aplicació dels resultats de la recerca per a la fabricació de nous productes, per al disseny de nous processos o per a la millora de sistemes preexistents.

Quan en l’àmbit cultural parlem de fomentar el R+D ens referim a afavorir les noves formes, nous llenguatges, diferents formats… Parlem d’investigar i de desenvolupar creacions o formes diferents, arriscades.

I aquí entra un dels principals factors: el risc. I d’això volia parlar, de com acceptem el risc i el fracàs a la cultura (i en general a la societat catalana). Fer les coses de forma diferent, apostar per models alternatius, pot ser un èxit i portar-nos a ser un gran nom dins la cultura, a sortir a totes les seccions culturals de diaris i TNs i ser entrevistats pertot. Clar que això també farà que la gent pensi que alguna cosa haurem fet, que deven tenir amics en alguna banda, o hem fet alguna cosa propera a la il·legalitat. L’èxit en aquest país sempre està envoltat de sospita.

I fer les coses de forma diferent també pot no portar-nos l’èxit que pensàvem. Potser per alguna raó més o menys conjuntural, la creació o la producció no funciona, no s’entèn, no és bona. I aquí comença el real viacrucis de crítiques més o menys públiques, l’empenta pou avall d’on esperen que no surtis mai més.

Si volem un real R+D en cultura, hem de ser capaços d’arriscar, de mirar diferent, de mirar més enllà, d’investigar, d’aplicar, de valorar i tornar a començar. Però sobretot, hem d’acceptar el fracàs (nostre i dels altres) com a part d’aquesta investigació i sense que això impedeixi anar més enllà.

Eh, ens deixàvem la Innovació!!! Diu la Viquipèdia que “Es consideraran nous aquells productes o processos les característiques dels quals o aplicacions difereixin substancialment de les existents amb anterioritat”. És temps d’innovar. D’acceptar la innovació. De perdre la por al fracàs.

 

6 Comments

  • Margarida Troguet i Taull 19/05/2013 - 22:33 Reply

    Genial, Marisol.
    I per a que hi hagi R + D + I cal fer el que Samuel Beckett va escriure a “Wortsward Ho”: Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better.

    • missnokia 19/05/2013 - 22:39 Reply

      Quina bona frase!!! M’encanta. Gràcies, Margarida!!!!

  • sarok 19/05/2013 - 22:44 Reply

    Fa molts anys que s’utilitza i omple ponències en cultura el concepte d’R+D. Si que se n’ha fet en realitat però no estic tant segur que n’hagim tret aprenentatges. A mi m’agradaria poder identificar qui n’ha fet. Més que res per posar en valor aquells que han arriscat, saber què han après d’haver-ne fet r+d. És tot allò que desprès esdevé mainstream? O ho son les petites coses que fan que projectes siguin exitosos?

  • Beatriu Daniel 20/05/2013 - 00:29 Reply

    Seria interessant conèixer diverses experiències, de fet el fracàs resta en el procés i el procés acostuma a ser un intangible…..els artistes plàstics cobreixen la prova , l’errada?. Com ho fem en les arts escèniques?

    L’èxit és la satisfacció d’un mateix, l’ altra qüestió és si et reconeixen o no?.

  • Joan Ramon Graell 20/05/2013 - 13:11 Reply

    Risc?
    Econòmic, artístic, legal???

    En la cultura com en molts àmbits, ciència, empresa… es poden trobar exemples d’excel·lència que en molts casos han hagut d’emigrar cap a altres paisos…
    Crec que per a diagnosticar més clarament la situació de la cultura a Catalunya caldria estudiar uns quants conceptes més a la llista que proposes:
    Oligopoli, competència deslleial, dumping, economia planejada…

    El risc que prenc jo ara mateix és dir el que penso… els raonaments que exposes els trobo molt vàlids, però no es pot demanar que la gent arrisqui com si fos un mercat lliure, ja que no ho és… hi ha gent que té el risc assegurat, i n’hi ha d’altra que pot acabar fracassant a casa, a l’hospital o a la presó…

    • missnokia 20/05/2013 - 13:18 Reply

      Bé, els riscos s’han de prendre amb seny. Parlo de dues coses: una d’assumir riscos i l’altra d’acceptar els fracassos propis i dels altres. I més aviat em refereixo a riscos artístics, però també a innovació en formats i processos. Aquest risc que has pres no és tal. Dir el que un pensa i comentar és lògic, bo i sà. I l’única manera d’avançar. Gràcies, Joan Ramon!!! 🙂

    Respon a Beatriu Daniel Cancel reply