El Japó és un país fascinant: per la seva cultura, el seu menjar, la tecnologia fusionada amb la tradició… Avui dia, la influència de la cultura japonesa al nostre dia a dia és important i creixent. En aquest país que tenim cada cop més a prop, però, el paper de la dona continua sent subsidiari, secundari, lligat a la casa i la família, molt lluny dels llocs de decisió política o empresarial.
Japó és la tercera economia més gran del món. Però, segons el Foro Econòmic Mundial, ocupa el lloc 104 en el rànquing d’igualtat de gènere, realitzat entre 147 països¹.
Japó és una cultura mil·lenària on la figura femenina sempre ha estat relegada a un segon pla, un país on ser dona és complicat. Només cal veure una sessió del parlament per adonar-se que la paritat no existeix, que el nombre de dones és anecdòtic. Això també passa a les empreses: són molt poques les empreses importants on el president o algun dels membres del consell executiu sigui una dona.
La història de les dones japoneses ha estat marginada per la investigació històrica fins a finals del segle XX. La societat japonesa ha estat i continua sent encara una societat patriarcal en què les dones es consideren subordinades als homes.
En el passat…
Murasaki Shikibu
La presència femenina en la historia del Japó és més aviat escassa. Poques són les emperadrius que han governat aquest país i entre les personalitats femenines més famoses destaquen sobretot les escriptores del període Heian, com Murasaki Shikibu o Sei Shonagon, però fins l’actualitat poques dones han aconseguit sobresortir en un país clarament masclista.
Japó havia estat un país amb una organització familiar matriarcal, fins l’arribada de l’era Edo (1603-1868) quan el confucianisme es difongué per la societat gràcies al suport oficial. En aquella època tots els caps de família aspiraven a preparar les seves filles per guanyar la futura partida i obtenir els majors beneficis. En aquestes aspiracions tenia un paper molt important l’educació de les nenes. Abans de tot, la seva formació incidia en l’aprenentatge de la bona conducta, una qualitat que havia d’adornar l’esposa en tot moment. Amb aquesta finalitat es van publicar nombrosos manuals de conducta per a les dones. La majoria van ser escrits per homes: monjos budistes o seguidors de Confuci, d’acord amb les creences religioses que regulaven la vida quotidiana de la societat japonesa.
Al segle XX…
A la primera meitat del segle XX, els afers relacionats amb el cicle de vida de les dones es van anar convertint en qüestions públiques. La política social del règim militar japonès durant la guerra es va basar en “el domini del cos femení”, que havien de servir l’Estat com a “màquines de parir”. El Govern va fomentar les bodes i la maternitat mitjançant campanyes educatives de la glorificació de la maternitat i amb lleis protectores de les mares i els nens
Dones japoneses a fàbriques de munició durant la IIWW
S’organitzaven nombrosos cursos de mares per ensenyar “les virtuts femenines” tradicionals, com l’abnegació, el servei a la llar i la submissió als homes. A més, ser “bona mare-esposa” no repercutiria només a la pròpia llar sinó també a tota la societat com a “mares dels soldats”. Durant la guerra, l’espai destinat a les dones es va estendre de la llar a tota la societat per dedicar-se a les tasques productives vacants a la rereguarda. No obstant això, en finalitzar la guerra (1945) es va imposar novament la campanya del retorn a la llar.
La derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial va suposar per a la societat nipona una obertura. La realització d’una reforma educativa per tal d’aconseguir la igualtat a l’aula fou un dels objectius Japó de la postguerra. Així, sota la supervisió nord-americana, l’assignatura de Llar, que havia estat únicament per a les nenes, va esdevenir una assignatura obligatòria per a ambdós sexes amb la intenció d’afavorir la igualtat entre homes i dones des de la infància. Aquesta idea, però, no fou ben rebuda per les autoritats japoneses.
Quan a finals de 1950 l’economia japonesa va entrar en una fase de gran desenvolupament, el govern va reclamar “bones esposes i mares sàvies” però aquesta vegada per donar suport “als soldats dels negocis”. Així va tornar la segregació per sexe en el pla d’estudis de l’assignatura de Llar. D’aquesta manera, cada sexe tenia diferents activitats suposadament ajustades a la seva característica de gènere: per a les nenes, la cuina i la costura; per als nens, el bricolatge.
A partir de la dècada de 1990, la pràctica de registrar a les escoles primer als nois a la llista d’alumnes i les noies a continuació es va considerar una discriminació invisible cap a les dones des de la infantesa. Fins aleshores aquesta pràctica es feia de manera habitual a la major part de les escoles com un costum més. Avui dia moltes escullen la llista mixta per ordre alfabètic.
El paper de la dona actual a la feina, matrimoni i maternitat
El paper residual de la dona japonesa es fa evident en el tema de la feina i la llar. Des de l’antiguitat ha existit al Japó el matrimoni per presentació, l’omiai. Fins el final de la Segona Guerra Mundial, el matrimoni al Japó era una aliança entre famílies i no es concebia el matrimoni entre individus. Fins el 1947 no es va dictar una llei que marcava que el matrimoni es devia basar en el mutu consentiment. Per tant, avui dia encara existeix l’omiai però la dona ha de donar el seu consentiment abans de casar-se.
El que s’espera de les noies japoneses és que estudiïn en una universitat femenina, facin de secretària durant uns anys i s’acabin casant amb un company de feina². La feina de les dones a les empreses japoneses acostuma a ser la d’Office Ladies, i fan tasques menors, com repartir el te entre els companys masculins, i acaben sent objectes de decoració (shokuba no hana), fins que es casen.
Fins fa poc, ser soltera al Japó a una certa edat era vist com una situació molt negativa. De fet, a les noies de més de vint-i-cinc anys que no tenien parella se les anomenava Christmas Cake; és a dir, eren literalment comparades amb un pastís de Nadal que a partir del dia 26 de desembre ja comença a estar passat. Quan les dones tenen 30 anys o bé s’han casat o poden ser pressionades per deixar la feina.
A la societat japonesa existeix una clara diferenciació entre els papers del marit i la muller dins el matrimoni, i no hi ha la consciència que és una discriminació de la dona, sinó només la mostra que les dones són totalment diferents als homes i per això tenen papers diferents.
Les dones japoneses perden el seu cognom en casar-se. Els japonesos només en tenen un, de cognom, que és comú per a tots els membres de la família. Legalment les parelles poden escollir entre el cognom de l’home i el de la dona, però a la pràctica és molt estrany que es triï el de la dona.
Encara en ple segle XXI la dona japonesa té un rol molt clar: ser mestressa de casa. L’economia de la família japonesa gira al voltant de la figura del marit, que és qui treballa. La dona és l’encarregada de tenir cura dels fills, la casa i administrar els diners. Sovint, el fet de casar-se per una dona significa la fi de la seva llibertat, en haver de deixar el treball per encarregar-se de la família. Si bé és cert que un cop els fills són més grans es poden tornar a incorporar el treball, és bastant difícil i es limiten a fer jornades de poques hores que els permetin seguir tenint cura de la casa. Això ha comportat que l’edat de casar-se i tenir fills al Japó s’hagi anat endarrerint, ja que moltes dones es neguen a sortir de la universitat i tancar-se un altre cop a casa. Volen tenir una vida independent, assolir un cert nivell econòmic i gaudir d’uns anys de llibertat que el matrimoni no els permetria, més o menys com va començar a succeir fa anys a Occident.
Nena japonesa amb la seva nina. 1870-1880 aprox
La feina més important per a la dona casada és tenir cura dels fills, la llar i el marit, en aquest ordre estricte, i la seva formació, que podríem considerar superior a la de dones d’altres països, només es fa servir per a la preparació dels seus fills, les següents generacions de japonesos. L’estructura central de la família japonesa es basa en un nucli dona-fill, al qual s’annexa el marit. En cap moment és la relació dona-marit que tenim a les societats occidentals. Moltes dones japoneses guarden el cordó umbilical que les havia lligat als fills, fet que demostra una dependència que continuarà per sempre. Per això, els homes japonesos esperen que la seva dona es comporti, vesteixi, visqui, cuini com una mare.
Actualment, més del 40% de les dones japoneses confessen que no són felices, però que no els queda més remei que continuar aguantant fins que els fills es facin grans. Arribats als 50 anys el grup de dones divorciades és creixent. El divorci, tot i que està reconegut des del finals del segle XIX, és un estigma per les famílies japoneses, ja que la perseverància i la paciència són actituds molt valorades. Avui dia, un 74% de les demandes de divorci són presentades per dones. El 78% dels homes divorciats no aporten diners per la manutenció dels fills, per la qual cosa el govern japonès té un pressupost especial dedicat a aquesta finalitat.
Tot i així, darrerament la veu de les dones s’està fent sentir i estan començant a decidir per elles mateixes. El fet que la cort s’estigués plantejant, amb més pena que glòria, canviar les lleis i que la filla del príncep hereu pogués arribar a governar un dia el país del sol naixent, és només un reflex dels petits canvis que les dones estan duent a terme en la societat japonesa.
I en el futur?
El govern del Japó està posant en marxa un sistema d’incentius per tal que les empreses comptin amb més treballadores o amb més dones en càrrecs de responsabilitat, amb l’objectiu de fomentar més igualtat en el mercat laboral, contrarestar la baixa participació laboral femenina i la gairebé insignificant presència de dones entre els alts càrrecs. La taxa d’ocupació femenina al Japó va ser del 62,5% el 2013, mentre que la masculina va pujar al 80,6%. Així mateix, la proporció de dones en càrrecs de responsabilitat és del 5% (en el 38% de les empreses, entre elles les automobilístiques i tecnològiques, no arriba al 3%), una xifra que el primer ministre japonès Shinzo Abe vol augmentar fins al 30% el 2020. A més, els ingressos de les dones són només un 51,3% dels dels homes. Tot i així, per ara només el sector del turisme està apropant-se a aquestes xifres.
Un altre dels factors que ha portat el Govern a impulsar aquest pla ha estat el fet que el Japó compta amb una de les forces laborals més envellides del món i es calcula que el nombre de treballadors caurà el 2027 fins als 70 milions des dels actuals 79,19 milions. La taxa de maternitat al país és de l’1,4 %, de manera que es preveu que per al 2060 la població japonesa caurà en un 30%, mentre que la proporció de persones més grans de 65 anys s’elevarà al 40%.
Si anem seguint les notícies de la implementació d’aquests canvis, veurem que costen molt de consolidar-se. És una situació acceptada des de fa segles per totes bandes i contra la qual no hi ha una lluita decidida. De fet, no hi ha més que llegir manga per veure com aquests rols de pares ocupats / mares cuidadores es mantè i es veu amb una normalitat que no és desitjable per ningú quan parlem d’un país líder mundial en tants temes i que està cada dia influïnt més les nostres cultures occidentals.
¹ Global Gender Gap report del World Economic Forum 2014. Espanya n’ocupa el lloc 29.
² Molt recomanable la lectura de l’article La mujer japonesa en el mercado laboral
No comments