Notes sobre el seminari de periodisme cultural de la UIMP
El passat mes de juliol vaig assistir al seminari que sobre periodisme cultural s’organitza cada any a la UIMP, al Palacio de la Magdalena a Santander. Em va semblar interessant compartir les experiències i les incerteses dels periodistes que escrivien sobre cultura, i intentar veure sota el seu punt de vista allò que la gent de la cultura fem, creem o organitzem. Intentaré en aquests propers posts fer un resum del més interessant que es va dir en aquest seminari.
La primera ponència va anar a càrrec de Lluís Bassets, director adjunt del País, i amb ell la paraula “canvi” va entrar a la sala com un huracà que ho va escombrar tot. Canvis a cultura i sobretot als mitjans de comunicació provocats per la irrupció del món digital.
Aquest canvi que estem vivint, va apuntar, no té res a veure amb els que s’han produït en l’evolució dels mitjans des de Gutenberg . Fins ara, les tecnologies no es substituïen les unes a les altres, les noves a les ja existents, sinó que se sumaven, convivien. El d’ara no és un canvi d’acumulació. El canvi actual s’ho està menjant tot. És una transformació absoluta del mercat i dels mateixos agents . I si encara creiem en McLuhan, si encara pensem que el mitjà és el missatge, la tecnologia està fent canviar fins i tot els continguts.
Actualment rebem en un dia un volum d’informació corresponent a 320 vegades la biblioteca d’Alexandria. Tots i cada un de nosaltres som agents actius en aquest nou món i estem constantment creant. En les masses reunides al voltant d’un ídol veiem flaixos, telèfons mòbils, milers de càmeres, captant milers d’unitats d’informació que seran pujades a la xarxa i compartides . Això comporta una subversió del que ha estat fins ara l’organització del món i per descomptat de la cultura. L’individu té poder per actuar i canviar les coses, per esdevenir prescriptor.
Quin paper ocupa en aquest panorama el suplement cultural? Siguem clars: la idea d’un contingut treballat, compacte, il·lustrat, està acabada. Ara és el propi lector qui vol construir SEU suplement. Ja no volem llegir la primera plana que han fabricat els periodistes sinó crear la nostra pròpia primera plana. El món en què hem crescut, la seva verticalitat, s’ha vist pertorbat pels propis lectors. I les xarxes socials són només l’aspecte més visible. És el món digitalitzat .
Enmig de tot això, el fenomen big data està a punt d’entrar amb força en les nostres vides, i no som encara plenament conscients de la revolució que significarà, de la distopia que resulta tenir el món quantificat i controlat. Actualment és possible tenir un coneixement molt profund de les activitats diàries de qualsevol persona, amb el control que això comporta. I no mitjançant escoltes, com vèiem en les pel·lícules sobre la guerra freda, sinó per les metadades que hi ha a les nostres comunicacions.
No estem parlant, com en aquesta guerra freda a què ens referíem abans, de foscos governs o estranyes organitzacions secretes. Amazon, per exemple, ens fa recomanacions perquè sap què voldrem comprar abans que nosaltres ho sapiguem. Google ofereix a cada persona unes respostes diferents a les mateixes recerques d’acord amb el que aquesta persona voldrà trobar. Tot això és big data.
Quan es treballa a partir d’aquesta quantitat enorme de dades, no importa saber el per què. Només importen els fets. No importa la precisió perquè els errors queden dissolts en aquesta multitud de dades. Les enquestes ja no tenen sentit. No n’hi ha prou amb estudiar una mostra de la població . Volem saber-ho tot. I aquest tot ens porta a una datificación del món, amb les conseqüències que això té en la privacitat, en el control, en la memòria permanent (Google no oblidarà mai els teus errors, els teus mals moments, les multes que et van posar), en el concepte mateix de llibertat. Si les agències d’assegurances poden conèixer els teus hàbits alimentaris, els teus costums més o menys sedentaris, les malalties dels teus familiars… és possible que ja no estiguin interessades en assegurar-te. En certa forma, poden predir el teu futur. Amb el big data podem saber què passarà. Això planteja reptes sobre la llibertat humana i comportarà que les administracions hagin de regular perquè no es produeixin abusos.
I en aquesta distopia es troba la cultura i la seva possible desaparició. La digitalització comporta una pèrdua de la materialitat. En canvi, la cultura fins ara s’ha transmès a través de suports materials. Una persona culta tenia (té) molt de col · leccionista : grans biblioteques, prestatgeries plenes de discos, parets tapades per obra gràfica… I ara estem veient la desaparició dels materials: vídeos, discos, cds… i el llibre que d’aquí a poc serà un producte vintage.
La tecnologia és meravellosa, però cal utilitzar-la al nostre favor. No hem de tenir una actitud tecnòfoba, però sí ser crítics amb les zones fosques de la tecnologia. Aquest món lligat a la tecnologia està evolucionant molt ràpid, i això subratlla la validesa dels valors de sempre: memòria, transmissió oral, paraula viva.
El pitjor malson de qualsevol addicte a la cultura és que un dia arribarà en què els suports materials hauran desaparegut, en què tota la cultura serà al núvol. Llavors arribarà algú i desendollarà. I amb una mica de sort, algú haurà memoritzat la història d’Ana Karenina i l’escoltarem explicar-la, en silenci.
No comments