Gestors culturals: the next generation

0 Posted by - 27/01/2013 - cultura, reflexions

 

En aquest post de principis de desembre de 2012, #missnokia explicava que sovint les cares de la gent que participa a les taules rodones, a les comissions assessores i a les trobades estratègiques eren les mateixes. Fins i tot quan el tema és la digitalització o els nous llenguatges, la majoria dels participants en les trobades diagnòstiques superen els 50 anys. Vaig pensar que podia ser bo posar sota el focus gent més jove, amb altres experiències i formacions, amb diferents mirades i amb motxilles plenes d’altres discursos. I vaig elaborar una llista de 15 gestors culturals que jo coneixia directament, que d’una manera o altra havíem treballat i compartit debats i pensaments, i que pensava que podien clarament ser part d’aquests centres de decisió estratègica.

Aquesta selecció ha causat un cert debat per dues raons principals: perquè la majoria d’ells pertanyen a les arts escèniques o musicals i hi manquen representants del patrimoni, biblioteques, etc (ho sento! són gent que jo conec i aquests són els sectors on em moc) i pel tema de l’edat. Són els joves millors? Són diferents? Realment existeix una nova manera de mirar la gestió cultural?

En canvi, entre els que formaven part de la llista es va crear una gran curiositat per trobar-se i conèixer-se. Per això, el 17 de gener de 2013, 12¹ d’aquests 15 es van trobar a la Nau Ivanow per comprovar l’existència d’algun nexe comú que els portés a formar part d’una mateixa llista.

A la primera ronda de presentacions cadascú va fer un resum de la seva trajectòria, van explicar el seu moment actual i alguns punts fonamentals de com veien cultura. Molts d’ells havien cursat algun dels diferents màsters en gestió cultural que s’imparteixen a Barcelona. Entre els perfils, un bon nombre s’havien dedicat a temes de producció, tant d’espectacles com de música o exposicions, dirigien o coordinaven festivals diversos (o ho havien fet en algun moment) o es dedicaven al màrqueting i/o la comunicació.

La formació universitària era molt diversa. Al grup hi havia des de politòlegs a llicenciats en administració i direcció d’empreses, de filòlegs a juristes, d’historiadors a periodistes. Gent que havia viscut a l’estranger o que no havia sortit mai de la seva localitat. Que havien rondat per altres sectors econòmics o que sempre s’havien dedicat a la gestió cultural.

El que tots compartien, però, és que per ells la cultura havia passat de ser una passió a ser, a més, una professió.

Una pregunta flotava a l’aire. La que havíem intentat controlar durant les presentacions. Realment, a més d’una franja d’edat, d’una generació, compartien una actitud, un interès? Tenien dubtes i respostes comuns? Algun debat que els motivés a tots?

De començament van posar en dubte el concepte de generació, de deixar de banda gent interessant de la cultura que pogués estar tant per sobre de la seva franja d’edat com per sota. De cap manera van voler establir-se com un referent que acabés sent un tap per als gestors culturals que estan a la vintena.

Per poder crear un debat fructífer més enllà d’una conversa de cafè, van acordar no tenir apriorismes i ser totalment sincers. Posar en dubte qualsevol cosa, fins i tot els projectes dels propis integrants del grup, les estructures i organigrames. D’altra forma, el debat seria nul. I amb aquest compromís de sinceritat, d’oblit d’egos i de pensament constructiu va començar una conversa serena, oberta i que va crear els fonaments d’una relació.

La conversa no va voltar sobre la crisi.

Va mirar més enllà. Va parlar sobre les noves formes de veure el futur. “No ens podem continuar queixant. Hem de crear el futur i construir”. Aquest va ser un dels pensament inicials. El futur, afirmaven, és intel·ligència, bones persones (coherents, honestes) i treball. Compartir idees, projectes, i construir. Tornar enrere, als orígens. I aquest sí era un discurs políticament radical, revolucionari.

Acabada una etapa que va començar els 80, els membres de la generació que la va liderar encara hi són, amb dificultats per entendre els canvis o per reformular respostes. Abans d’obrir una nova etapa cal posar en dubte tots el que semblava bàsic i ampliar l’angle de visió per evitar reproduir el sistema anterior, caure en les mateixes errades.

La bombolla immobiliària ha fet molt de mal també en la cultura i en la forma de gestionar-la. Per això ara és imprescindible treballar amb gent que segueixi els principis de compartició i construcció. Acabar amb les bombolles culturals, deixar de treballar en projectes ineficients. Contra les actuals estructures pesades calen xarxes dinàmiques de professionals que creuen en allò que fan i saben on van, amb formes de treball més àgils, fresques i lleugeres.

El canvi real no serà tècnic. Tot i la importància de la cultura digital, no serà la digitalització la que arrossegarà aquest canvi. El que realment cal és la innovació en la gestió. Cal innovar més com en ho fem que no pas en què fem.

Es va parlar, és clar, de la cultura des del vessant econòmic, del concepte de cultura rendible i sostenible. Però considerant que s’hauria hagut de fer aquesta cultura sostenible en èpoques de bonança, no ara. No es pot defensar un festival culturalment necessari en termes d’ocupació hotelera, encara que també calgui pensar en les places hoteleres. Però segurament es consensuarien com a necessàries accions i activitats cultrals que no ompliran mai hotels

Si volem que s’accepti la imprescindibilitat de la cultura, la cultura com un factor necessari, no n’hem de parlar com a motor de desenvolupament econòmic sinó sobretot com a motor de desenvolupament humà.

Estem vivint el declivi de l’imperi occidental i encara no hem posat en valor la cultura, que és, amb l’educació, el mirall on els individus es poden mirar per ser millors. Com fer que la cultura sigui reconeguda pel gruix de la població quan nosaltres mateixos, gestors i artistes, funcionem d’una forma tan endogàmica? Quan els músics de jazz fan música per a músics de jazz, quan els gestors culturals gestionem projecte per a gestors?

Com comunicar la necessitat de la cultura quan l’afirmació que és un be d’interes públic no se la creu ni el mateix artista que crea per ell mateix? (a peu de pàgina, “tal com s’està comunicant ara la cultura no m’estranya que les passem putes”)

D’altra banda, quan entrem en el diàleg de la necessitat de la cultura ens trobem amb la manca d’indicadors en termes de rendibilitat social, cohesió, efectes secundaris del fet cultural. Al final tot ho valorem en termes econòmics o d’espectadors, i no és només això. Com valorem l’impacte d’un centre cultural en un territori? Quins són els efectes secundaris positius que provoca? Cal plantejar una nova valoració del fet i les activitats culturals.

Al final, la mirada (apocalíptica) que obre futurs debats seria: És possible un món sense cultural? I com podem fer perquè quan la gent s’imagini un món sense cultura, sense música ni teatre, sense llibres ni art, sense dansa ni cinema… senti pànic?

 

 

 

¹ Els assistents van ser: Tino Carreño, Cèsar Comte, Lau Delgado, Nélida Falcó, Andreu Garrido, Ferran López, Oriol Martí, Valentí Oviedo, Jordi Puy, Pep Salazar, Cristina Riera i Cristina Salvador, més Bernat Puigtobella de Núvol, el digital de cultura.

Cristina Riera va escriure les seves impressions al seu, sempre recomanable, blog.

1 Comment

  • M. Antònia 15/03/2013 - 17:21 Reply

    La cultura no és qüestió d’edat si no de compromís. Pero això ho dic des de la quarentena passada així que no té cap valor. ;D
    Àmin, Els joves sou el present!

  • Leave a reply