Gestors culturals: Bauman, Bieber… Bach!

0 Posted by - 28/04/2013 - cultura, reflexions

Ens vam trobar¹ el 14 de març, aniversari d’Einstein i l’anomenat dia Pi (3/14) a la sala dels sofàs de la Nau Ivanow (que aviat batejaran com “espai dels menors”). La segona reunió del grup de joves gestors culturals que van formar part d’aquesta llista va crear expectació, tant als propis assistents com als que no hi participaven. Aquells que no eren convidats a compartir aquesta estona es morien de ganes de saber de què s’hi parlaria i d’aprendre’n. I els qui venien es demanaven si compliria aquesta segona trobada les expectatives creades a la primera. Seguirien tenint temes de conversa i d’intercanvi? Serien els debats interessants, intel·ligents, àgils, esmolats, amables, enriquidors?

I ràpidament el debat va començar amb força i centrat en temes d’actualitat: cultura sostenible / cultura social, indicadors, i sobretot molta reflexió sobre ciutadà i accés a la cultura. Això és només un resum del què s’hi va parlar.

Hi ha un gran debat sobre el tema de l’economia i la cultura que acaba lligant amb el mateix paper de la cultura a la societat.Tenir una cultura econòmicament sostenible dóna més llibertat a la pròpia cultura i als mateixos creadors i més riquesa al país. En canvi, si hem de ser sincers estarem d’acord en què la sostenibilitat en cultura és pràcticament un oxímoron. La majoria de pràctiques empresarials no funcionen a nivell econòmic, sense cap ajuda. És dubtosa l’existència d’una real indústria cultural al nostre país. Els qui s’autoanomenen o són anomenats indústria cultural ho fan perquè és un terme que els sembla potent o perquè pensen que així tindran més suport públic. En canvi, a d’altres països sí trobem que hi ha empreses culturals comercialment potents. Algunes arriben aquí amb els seus productes estrangers i gran campanyes de màrqueting, fan diners i tornen als seus països: grans musicals, organitzadors de macroconcerts i circs espectaculars. Però aquest tipus d’empreses potents i autosostenibles no es troben al nostre país.

Per poder fer polítiques que siguin realistes i funcionin, caldria diferenciar entre la creació cultural que ja funciona i aquella creació que és i+d, creacions incipients que han de tenir (i se’ls ha de donar) un recorregut per saber si funcionaran o no. Alguns d’aquests projectes aniran a parar a un punt mort, com també passa en altres camps de la investigació (la farmacèutica, la mèdica, la tècnica) però cal assumir aquest risc perquè el sector avanci.

images

Justin Bieber… ens portarà a Bach???

Van parlar també de com el concepte del que és cultural canvia, evoluciona amb el temps. Per això, músics, actors, artistes que els anys 50-60 eren mainstream i altament criticats per la intel·lectualitat del moment ara són venerats com a grans símbols culturals i es recuperen com a referents d’una època concreta. La gent que omplia sales i places de toros per escoltar els Beatles eren com els que ara van als concerts de Justin Bieber. En canvi, la nosra percepció és molt diferent².

Tant donar voltes a la cultura, a si serveix per alguna cosa, a perquè treballem en aquest tema, a perquè voler que als nostres fills els agradi Bach i el Quixot… Deia Harold Bloom que la lectura del Quixot ens canvia perquè ens fa veure quant de Quixot i quant de Sancho hi ha en nosaltres. Lectures com aquesta ens ajuden a conèixer-nos millor, i per tant a tenir una mirada més crítica, un sentit polític més aguditzat.

La base de la creació cultural és formar un esperit crític. Això comença per l’educació i és evident que avui tenim més formació (i més informació) que fa 50 anys. La gent té criteri i sap què li agrada. Els joves descobreixen allò que els interessa i ho comparteixen. Però les dades ens diuen que un 75% de la població del nostre país no consumeix gens de cultura. Si entenem que el contacte amb la cultura ens fa, diguem-ne, millors persones, com explicar aquest fet? com fer-ho evident a la gent que no és al cercle cultural? com fer-los entendre que és important posar la cultura en la centralitat?

Bach és el final d’un camí d’aprenentatge que comença amb… Justin Bieber???

Ara bé, escoltar Justin Bieber ajuda a conèixer-se millor un mateix? El moment actual és molt canviant. Estem vivint el millor i el pitjor moment de la humanitat. Un món conegut s’enfonsa però un món nou està per fer. Estem els gestors culturals preparats per ser permeables a noves formes i nous models de cultura? Som capaços de trobar què hi ha de bo en un concert de Justin Bieber? Sabem com fer perquè els fans de Bieber s’interessin per Bach? Es pot arribar a Bach via Justin Bieber si entenem que a partir del consum és com es forma el criteri.Milers de persones escolten els 40 Principales. Però els gestors culturals pensem que això no és cultura sinó fenòmens massificats en el mainstream més absolut. I anem a conferències de Bauman tan plenes que també s’han convertit, podríem dir, en mainstream.

baixa

Bauman, el nou mainstream de la filosofia

Reconeguem-ho: els gestors culturals som elitistes i ho hem volgut ser amb els productes que hem creat / produït / difós / programat.

La cultura no és un món pla. És com una ceba, amb capes cada cop més profundes. Això es pot entendre a partir de la història dels mons concèntrics de Lukyanenko. Quant més saps, més a fons pots gaudir del fet cultural. Però això no vol dir que si no arribes al centre no gaudeixis de la cultura. Des del lloc més interior, més profund, on ens situem els treballadors culturals, veiem els que són a un cercle més superficial i pensem que Justin Bieber o les Ombres de Grey no són cultura. Però sí, són productes culturals encara que els treballadors de la cultura no els donem valor des del nostre centre.

Des de la cultura parlem molt de públics, però de vegades sembla que en parlem a pes: creació de públics, formació de públics, atracció de públics, compra de públics.

Parlem d’aquesta mena de desafecció entre el públic i la cultura com si fos un mal dels nostres temps, tot i que probablement estem vivint els moments en què cultura i ciutadà (en general) són més a prop. Volem recuperar una entelèquia que mai no ha existit i per tant que no és recuperable.

M’ho van explicar, ho vaig oblidar; ho vaig veure, ho vaig entendre; ho vaig fer i ho vaig aprendre. Confuci

També parlem de consum cultural, però la cultura no ha de ser consumida, ha de ser viscuda. No es pot sentir com a essencial a la vida una situació, un fet que no s’ha viscut.

L’allunyament cultura-societat és en part responsabilitat dels propis professionals de la cultura. No pensem en els consumidors d’aquesta cultura quan fem les planificacions. Posar la variable del públic en una programació ens sembla que ens portarà a un projecte cultural de segona.

Per al públic, “m’agrada” o “no m’agrada” és indicador suficient. Els gestors, però, necessitem indicadors per tot, sempre quantitatius i com una manera de justificar la despesa en cultura. sobretot en aquesta època de crisi econòmica. Els necessitem per demanar diners a l’administració i per seduir patrocinadors privats. L’indicador més estrany, el més inútil, funcionarà si ells se’l creuen.

La feina que hem fet els darrers 20 anys no es pot fer igual, ni es pot valorar amb els mateixos paràmetres. Si reflexionem sobre com ens imaginem el nostre món d’aquí a 5 anys podrem trobar indicadors diferents que ens ajudin a valorar, per exemple, l’impacte a nivell social de la cultura.

El que fa falta és provocar la curiositat en la gent. Si han perdut les ganes de veure la cultura que els oferim, de participar en aquests inputs cap a fora, no estem provocant curiositat. I una de les vies per fomentar aquesta curiositat és explicar i ensenyar el procés creatiu. I encara més, fer participar del pas de la idea al resultat final. En uns temps els creadors eren molt reacis a deixar entrar el públic al seu procés creatiu però això està canviant. I necessitem aquestes vies de transmissió de curiositat.

I que aquesta curiositat, algun dia, es torni necessitat i faci a la cultura imprescindible.

 

 

¹ Hi van ser Andreu Garrido, Cèsar Comte, Cristina Riera, Cristina Salvador, Ferran López, Jordi Novell, Jordi Sellas, Lau Delgado, Marta Ardiaca,  Nèlida Falcó, Oriol Martí, Pep Salazar, Valentí Oviedo.

² Nota de la recopiladora: la meva mare sempre ha trobat estranya l’actual divinització de Marilyn Monroe. Quan ella era jove i Marilyn feia pel·lícules, els intel·lectuals la menyspreuaven per vàcua i superficial. En canvi, ara podem veure pel·lícules seves a les filmoteques.

 

No comments

Leave a reply