La fi dels mandarins culturals segons Fernando Rodríguez Lafuente

0 Posted by - 07/09/2013 - comunicació, cultura, reflexions

Notes sobre el seminari de periodisme cultural de la UIMP

 

Fernando Rodríguez Lafuent va començar la seva ponència amb una mirada enrere, explicant com històricament els canvis de segle marquen els anys que els segueixen.

Tots els canvis de segle han estat similars. En tots s’han produït fets que han modificat sustancialment, definitivament l’imaginari col·lectiu de la gent. Ho veiem amb el pas del segle XIX al XX. Gràcies als Lumière es van poder veure imatges en moviment per primera vegada en la història de la humanitat. Es generalitza el cotxe amb la fabricació en cadena dels Ford T. L’avió trenca les distàncies i fa que la gent viatgi de manera generalitzada. L’home es pot sentir un déu.

Si el gènere literari que millor reflecteix la societat i els canvis del segle XX és la novel·la negra, que fixa quin és el nou tipus de ciutat, en aquest segle XXI el gènere literari que més ens està marcant el camí és la ciència ficció. Com a Blade Runner o a la cibersocietat de Matrix, ens apropem cada cop més a un sistema en què les grans corporacions dicten la pauta social i política dels països per sobre dels propis governs de cada país, que cada vegada tenen menys poder real (només cal veure què està passant amb el tema de les crisis grega, italiana i espanyola).

Es parla molt, en aquest nou panorama, de la influència de la digitalització a la cultura. No hem de confondre art i tecnologia. La tecnologia és una eina imprescindible per a la humanitat. L’art no. El progrés lineal, fonamental en la tecnologia, on cada invenció millora l’anterior, no té sentit en literatura.

Però sí que podem afirmar que la tecnologia influeix, i molt, en l’art. Sense la teoria de la relativitat no s’haurien escrit Ulisses ni A la recerca el temps perdut. És a partir de la impremta que sorgeix el Lazarillo i es produeix el naixement de la novel·la. Els canvis tecnològics no només afecten la velocitat de difusió de la literatura, sinó també la manera mateixa d’escriure, el sorgiment de gèneres literaris nous.

El que anomenem cultura és un llarg procés entre creació i filtre, diu Eco. Internet és un avanç tan revolucionari com ho va ser la impremta i suposa una profundíssima democratització. Però al mateix temps ens fa reordenar els filtres. Internet necessita un filtre per triar quina informació és la realment important, transcendental, fins i tot veraç. Internet és un contenidor, i arriba un moment en què cal classificar i compartimentar. Cal discernir entre el que cal creure, aprendre, recordar i oblidar. La cultura s’ha anat construint a partir de l’oblit. Sense oblit no hi ha memòria.

Estem vivint una cultura puritana, amb models conservadors fregant el reaccionari. Narradors que segueixen escrivint com al segle XIX, com si Joyce, Kafka, Mann, Proust no haguessin existit mai. Vivim en una societat que carrega de sentiment de culpa el ciutadà, que legisla sobre temes morals, que amplia el poder de vigilància i censura per a restringir llibertats.

Tots els principis de segle, dèiem al començament, són iguals: una porta es tanca i una altra s’obre. En aquest principi de segle, però, s’obren totes. El que ve és una altra cosa. En aquest canvi de segle que estem travessant, més que un canvi estem vivint una mutació cultural. Ara no tenim la perspectiva del temps per valorar la importància d’aquesta mutació però la podem veure en les formes de crear i consumir cultura.

Tot ha de ser ràpid, la creació ha de ser més àgil, cal erosionar les barreres. Es rebutja la profunditat. Tot ha de ser rapidesa i moviment a la superfície. Alessandro Baricco ho anomena l’art del surfing (I Barbari: Saggio sulla mutazione). Llegir a internet ens porta d’una illa a una altra, d’enllaç a enllaç, superficialment, fent surf als textos, a la cultura, a la vida.

També internet ha provocat l’arribada de nous influents. Abans només ho eren els mandarins (catedràtics, suplements… ) però ara les barreres són més franquejables. La fi del mandarinat cultural està pròxim. L’organització vertical s’acaba. El lector, espectador, oient té un poder de decisió inèdit en la història cultural.

Hem estat apel·lant a la llibertat d’expressió i ara que tothom l’exerceix ens preocupa i espanta. Tothom té cabuda i dret a estar a la xarxa. Es llegeix més que mai, si més no perquè hi ha més lectors (o menys analfabets). Això diuen les dades i, com diuen els italians, la matemàtica no és opinable. Havíem deixat d’escriure cartes i ara ens passem hores escrivint emails. Som minories globals, petits grups de gent interessada en temes superconcrets repartits per tot el món.

Diu Paolo Fabri que és molt difícil ser contemporani del nostre present perquè no tots estem vivint el mateix. I en aquest present tan plural, qui té les antenes correctes? És més, quin paper tenen els mitjans de comunicació? Quin espai els queda? Hi ha dues coses importants que el periodisme actual està perdent: la capacitat crítica i la curiositat. Els que parlen no saben i els que saben no saben parlar.

Els diaris ara ja no venen informació. Ja sabem el que està passant en cada moment per twitter. Els impactes informatius són constants, i un diari que surt al dia següent no pot competir en aquest camp. El que realment venen és influència. Seguiran llegint premsa escrita aquells que estiguin interessats en llegir anàlisi més enllà del rumor.

El concepte “periodisme cultural“, acaba dient Rodríguez Lafuente, és un pleonasme. El periodisme sempre és cultura. O almenys ho són els diaris fets amb seny i respecte al lector.

No comments

Leave a reply