Va ser un gran moment quan Espanya va entrar a la CEE. Venint d’una llarguíssima postguerra, trencar la barrera i entrar a formar part del grup on es decidien temes importants a nivell europeu era com saltar de segle i entrar de cop en el futur. Els savis politòlegs de torn ens deien que d’una banda rebríem tota la influència dels països que consideràvem moderns, avançats, amb una trajectòria democràtica d’anys o segles; i de l’altra que podríem seure amb ells a debatre els temes punters a nivell internacional i que ens escoltarien, posaríem la nostra veu a l’alçada i es valoraria l’experiència i el coneixement.
Clar, allò era un club econòmic, i del que es parlava, en el fons, era d’afavorir el comerç entre països europeus (el carbó i l’acer, no ho oblidem, van ser les bases sobre les quals es va construir aquest club). Després, aquella institució va evolucionar i es va convertir en aquesta Unió Europea.
Europa… unida???
Una suposada unió d’estats europeus hauria de funcionar com la unió d’estats d’Amèrica: països/estats que treballen perquè els seus ciutadans (tots) visquin millor. Perquè tinguin millor qualitat de vida, més oportunitats, més informació, més criteri… sense per això deixar de tenir les seves particularitats.
Però aquesta unió d’estats d’Europa hauria hagut d’aconseguir que aquests ciutadans tinguessin una mentalitat comuna. Un sentiment de pertinença comú a aquesta Europa de què tant es parla.
Entre els gestors culturals europeus (i, en general, entre la gent de la cultura) es cita recurrentment la frase atribuïda a Jean Monnet, un dels pares d’Europa: “Si c’était à refaire, je commencerais par la culture”. Frase apòcrifa que s’ha demostrat que no va dir mai, però que ha fet reflexionat fins i tot el Senat francès que a partir d’aquesta afirmació ens diu que L’Europe se définit moins par la géographie que par la communauté de culture qui unit ses peuples.
La communauté de culture. Aquí és on anem a parar. Perquè en realitat, el sentiment que tenen els ciutadans dels diversos països europeus no és en absolut de comunitat. Ni és de compartir una cultura comuna. Això ho estem vivint darrerament amb la reacció d’Europa i les seves institucions (les nostres) respecte del tema de Grècia, no només un dels països que forma part d’aquest puzzle de països síno un dels bressols d’aquesta cultura comuna.
Quan la reacció hauria de ser de sumar, de col·laborar, de sentir-se un, ens trobem amb el contrari: la crítica, la venjança, el “ja us ho fareu” i el “primer els de casa”. Salvar els nostres i que s’apanyin els altres.
I així anem veient què passa a les institucions europees i escoltem les seves decisions com si sentíssim ploure o, molt pitjor, com si fossin mestres d’escola que ens renyen i ens diuen com ens hem de comportar. No com els nostres representants que estan treballant incansablement per trobar solucions als nostres problemes i noves formes perquè visquem tots millor. Continua la sensació de milers de treballadors, polítics, reunions en desenes de grans edificis, cotxes, protocol, viatges, prebendes… que no ens resolen res. Un govern més dins els munt de governs que ja tenim i que ja mantenim.
I al final, tot això, tota aquesta gent, espais i despesa… tot aquest esforç perquè al final sigui un sol país qui decideix, qui tingui dret a vetar decisions i mogui els fils del titella?
Quan arriba el moment de les eleccions europees, tots els partits es llencen a intentar recordar-nos perquè és important que votem, que siguin els nostres representants qui siguin a Brussel·les defensant els nostres drets. El percentatge d’abstenció és sempre molt alt i la nit electoral hi ha el moment de la crítica cap als ciutadans, uns irresponsables que no ens adonem de com d’important és decidir qui ha de representar-nos a Europa.
Després va passant el temps i tots ens n’oblidem. I al final, com diuen al futbol, “és un joc d’onze contra onze on guanya Alemanya”. Doncs això.
No se si s’hauria de construir una nova Europa començant per la cultura. El que està clar és que s’hauria de construir amb igualtat i prioritzant el sentiment de pertinença, l’orgull i la unió.
No comments