Escapant a la predestinació

0 Posted by - 21/04/2013 - reflexions

40593744

 

 

 

 

Fa uns mesos va morir un amic de la infantesa. Ens coneixíem des de petits perquè el meu germà i ell havien compartit col·legi, futbol, excursions, adolescència… i després tota una vida, hores de feina i de xerrades.

A l’enterrament van parlar alguns amics recordant moments emocionants o divertits, lloant la seva història i parlant de la seva vida.

Un d’ells va dir una cosa que em va fer pensar. Va ressaltar que era una persona que havia aconseguit tenir dues carreres, algun màster, havia estat Director General… venint d’un barri i d’una família humil.

I vaig pensar que ell, com alguns de nosaltres, havíem arribat més enllà del que se’ns esperava, se’ns demanava. De les nostres possibilitats.

L’edifici del carrer Cadí que va caure per l’aluminosi

Una generació que vam néixer en barriades d’extraradi, amb blocs construïts de qualsevol manera en suposades zones verdes a principis dels seixanta. Quan de petita sentia sirenes sempre tenia por que els bombers anessin a casa meva, en un bloc d’uns 15 que ja estava apuntalat. Molt després vam saber què era l’aluminosi.

Vam anar a col·legis de nens o de nenes. Els 18 anys era edat més que suficient per deixar els estudis. Era el moment de contribuir a l’economia de casa, de preparar oposicions i entrar a alguna feina més o menys segura. A partir d’aquí, vides normals, ordre establert, res fora de lloc. Les meves companyes de classe o les meves veïnes d’escala es van colocar de secretàries o dependentes. Algunes mai no van començar cap carrera, algunes van fer algun curs fins que van trobar feina, es van casar i van tenir fills. Això era el que s’esperava de nosaltres. Els estudis i les invencions quedava per als qui tenien diners, pares propietaris de pisos, cotxe i casa fora, gent que viatjava per vacances

Tot i així, alguna gent vam trencar aquesta línia, vam viure per sobre de les nostres possibilitats, o del futur que teníem dibuixat des que vam nèixer al barri.

Sergi Mas al carrer Cadí

Jo sóc del carrer Cadí. D’aquest mateix carrer són l’empresari teatral Daniel Martínez , el periodista i actor Sergi Mas, el director adjunt d’El Periódico Albert Sàez

M’agradaria saber de més gent del barri del Turó de la Peira. Què se’n deu haver fet d’aquesta gent que va haver de lluitar tant per sobrepassar les expectatives que tenien sobre ells… que van viure, potser sí, per sobre del que pensaven que era possible?

D’aquella gent que, com diu el Daniel Martínez, va escapar a la seva predestinació.

 

PS – Recomano molt la lectura d’aquesta preciosa crònica de la infantesa de Daniel Martínez: http://elpais.com/diario/2005/02/07/catalunya/1107742040_850215.html

 

 

8 Comments

  • David 22/04/2013 - 06:24 Reply

    Crec que aquesta reflexió te a veure amb les espectatives que tenen els teus pares de tu. Jo no seria la persona que sóc (per lo bo i per lo dolent) si els meus pares no haguèssin fet les accions que van fer al seu moment. No només és l’actitud sino que hi ha d’haver un recolzament familiar darrera tant o més important (i això té a veure a on et cries, però no principalment, és una circunstància més).

    • missnokia 22/04/2013 - 08:20 Reply

      Hola, David. Gràcies pel comentari!!!! Segurament en alguns casos la determinació va ser més dels pares que pròpia. No és el meu cas, però tot i així la màxima d’haver pogut anar més enllà del que s’esperava es mantè, oi?

  • Monica Garcia 22/04/2013 - 08:29 Reply

    Ja t’ho he dit… però em sento totalment identificada amb les teves paraules. Jo sóc del mateix barri, tot i que una mica més avall. També d’un edifici amb aluminosi i també d’un entorn on un havia de ser el primer en superar moltes barreres. Fer carrera universitària, parlar idiomes, viatjar, escriure llibres (en el meu cas)… els pares van fer un esforç de confiança però amb moltes reticències.
    Vaig veure com molts amics i familiars seguien un camí preestablert, de vegades tràgic per la influència de les drogues o la pobresa. Escapar d’aquesta ‘predestinació’ et marca per sempre.

    • missnokia 22/04/2013 - 08:34 Reply

      Gràcies, Mònica! Em fa molt feliç veure que hi ha més gent que va sortir d’aquests futurs predeterminats i ara compartim tantes coses. Petons i en parlem!!!

  • Margarida 22/04/2013 - 21:25 Reply

    Es poden canviar les coordenades geogràfiques i ho podem signar molts altres. Gràcies per explicar-ho, Marisol.

  • unanue69 24/04/2013 - 14:47 Reply

    Ui missnokia, ara m’has fet pensar en el passat, que és una cosa que sempre fa com entre por, nostàlgia, i respecte.
    Estic amb la Margarida, diferents coordenades geogràfiques, però històries similars.
    La pregunta és, ho canviaries? voldries el present que s’esperava que tinguessis? voldries haver tingut un altre entorn, on el futur predeterminat hagués estat un altre?

    • missnokia 25/04/2013 - 07:07 Reply

      Hola, Mar. Gràcies pel comentari!!! Si la pregunta és si hauria preferit nèixer en una família econòmicament potent, en una casa de Sant Gervasi amb jardí, anar a una escola on aprengués idiomes, viatjar als estius, tenir casa a la platja i a la neu, tenir cotxe als 18 anys, haver acabar els estudis a l’estranger, haver estudiat una o dues carreres sense haver de treballar 8h diàries… doncs sí, noia, què t’he de dir. Tinc clar, però, que ja no seria jo…

  • Lord Danix 25/04/2013 - 07:26 Reply

    Jo soc del carrer La Lluna. No tinc estudis. Però he pogut fer el que altres com jo i de la meva quinta, no han estat capaços. No tinc qualificacions, però he pogut treure una familia endevant, i exerceixo tasques d’ingenier.
    No crec en la predestinaciò. Però crec en l’ esforç i en l’humor per sortirne endevant.
    Gracies Miss Nokia Per. La sinceritat

  • Leave a reply