Fa temps que vaig pensar que havia de fer un article d’agraiment. Un article d’homenatge al nen Aylan. Un nen que, sense saber-ho, sense sospitar-ho, havia entrat a la història. A les escoles se n’estudiaria la curtíssima vida. Els nens del futur durien el seu nom en record. Aylan. Un nom que no oblidaríem mai.
I no ha passat ni mig any de la seva mort i ja ha estat oblidat. Ell i el drama que el va abocar a la mort. Des de la foto impactant i terrible del nen a la platja fins ara, més de 330 nens han mort ofegats en aquest Mediterrani on ens banyem. La mateixa aigua, les mateixes onades que ens fan jugar, han empès els seus cossos a platges gregues. Podrien ser platges menorquines i estaríem esfereïts. Podrien ser els nostres nens. Però són nens sense nom, sense història, d’una altra cultura. Fins que va arribar la foto d’Aylan.
10.000 nens sirians estan perduts per Europa. Pensen que potser 5.000 d’aquests han anat a parar (ningú no sap com) amb familiars que ja estan establerts pels països europeus. Dels altres 5.000 no hi ha notícia. Es parla de xarxes de contraban de persones. Es parla de pederastia i de mercats negres d’òrgans. Per si de cas, nosaltres mirem a altres bandes i critiquem les gales milionàries de premis cinematogràfics, escoltem golejades històriques a la ràdio, tuitegem acudits relacionats amb governs o amb la manca de govern.
I mentre fem això, un altre Aylan puja a una fràgil embarcació, empès pels seus pares, acompanyat de germans. Com una moneda a l’aire que pot caure a la cara d’arribar a terra, a la creu de morir ofegat.
Al final de les representacions de Hamlet, Benedict Cumberbatch, acompanyat de la resta del repartiment, llegeix el poema Home de la poeta de Nairobi Warsan Shire. Us en deixo un fragment.
“Home” by Warsan Shire
no one leaves home unless
home is the mouth of a shark
you only run for the border
when you see the whole city running as well
your neighbors running faster than you
breath bloody in their throats
the boy you went to school with
who kissed you dizzy behind the old tin factory
is holding a gun bigger than his body
you only leave home
when home won’t let you stay.
no one leaves home unless home chases you
fire under feet
hot blood in your belly
it’s not something you ever thought of doing
until the blade burnt threats into
your neck
and even then you carried the anthem under
your breath
only tearing up your passport in an airport toilets
sobbing as each mouthful of paper
made it clear that you wouldn’t be going back.
you have to understand,
that no one puts their children in a boat
unless the water is safer than the land.
No comments