Fa temps que vaig pensar que havia de fer un article d’agraiment. Un article d’homenatge al nen Aylan. Un nen que, sense saber-ho, sense sospitar-ho, havia entrat a la història. A les escoles se n’estudiaria la curtíssima vida. Els nens del futur durien el seu nom en record. Aylan. Un nom que no oblidaríem mai.

I no ha passat ni mig any de la seva mort i ja ha estat oblidat. Ell i el drama que el va abocar a la mort. Des de la foto impactant i terrible del nen a la platja fins ara, més de 330 nens han mort ofegats en aquest Mediterrani on ens banyem. La mateixa aigua, les mateixes onades que ens fan jugar, han empès els seus cossos a platges gregues. Podrien ser platges menorquines i estaríem esfereïts. Podrien ser els nostres nens. Però són nens sense nom, sense història, d’una altra cultura. Fins que va arribar la foto d’Aylan.

10.000 nens sirians estan perduts per Europa. Pensen que potser 5.000 d’aquests han anat a parar (ningú no sap com) amb familiars que ja estan establerts pels països europeus. Dels altres 5.000 no hi ha notícia. Es parla de xarxes de contraban de persones. Es parla de pederastia i de mercats negres d’òrgans. Per si de cas, nosaltres mirem a altres bandes i critiquem les gales milionàries de premis cinematogràfics, escoltem golejades històriques a la ràdio, tuitegem acudits relacionats amb governs o amb la manca de govern.

I mentre fem això, un altre Aylan puja a una fràgil embarcació, empès pels seus pares, acompanyat de germans. Com una moneda a l’aire que pot caure a la cara d’arribar a terra, a la creu de morir ofegat.

Al final de les representacions de Hamlet, Benedict Cumberbatch, acompanyat de la resta del repartiment, llegeix el poema Home de la poeta de Nairobi Warsan Shire. Us en deixo un fragment.

“Home” by Warsan Shire

no one leaves home unless
home is the mouth of a shark
you only run for the border
when you see the whole city running as well