El Gòlem o la creació de públics

0 Posted by - 24/11/2012 - cultura, reflexions

Una programadora creant públic

Segons la tradició jueva medieval, el Rabbi Judah Loew va crear un gran monstre de fang i aigua beneïda per protegir el gueto de Praga. Era un ésser sense voluntat ni intel·ligència que acomplia els encàrrecs que se li feien, en algunes versions mitjançant un  paper que se li posava a la boca. Acomplia aquests encàrrecs tan fidelment que va causar grans desastres. Finalment li van treure el conjur que li donava vida i el van deixar tancat per sempre més en algun lloc secret, on espera que algú torni a pronunciar el conjur que el desperti.

Cada cop que sento els programadors, els artistes, les institucions parlar de “creació de públics” penso en el Golem. M’imagino gestors culturals amassant fang i recitant poemes per insuflar vida a aquests éssers sense voluntat ni intel·ligència que ompliran teatres i sales de concerts, museus i biblioteques, seguint les normes dictades pels rabbins de la cultura.

El públic, com l’energia*, ni es crea ni es destrueix. Només es transforma. Podem pluralitzar, mostrar o convèncer. Podem afavorir, facilitar, acompanyar. Crear? Construir? Educar? Des de quin punt de superioritat tractem els coneixements, les inclinacions o els gustos de la resta de mortals?

Quan cal una explicació per entendre una obra, quan calen estudis, quan no s’entèn o no emociona o no transmet o no comunica… alguna cosa falla a la creació, no al públic. Amb més coneixements, els nivells de lectura podran ser més diversos, les picades d’ull provocaran més complicitat.

Busquem formes d’arribar a més públic, compartir amb ells les experiències, aprendre de les seves preguntes i de les seves respostes. Però no els tractem com a Gólems que esperen que posem el programa del semestre a les seves boques per cobrar vida.

 

* Primer principi de la termodinàmica

http://es.wikipedia.org/wiki/Principio_de_conservaci%C3%B3n_de_la_energ%C3%ADa

17 Comments

  • Margarida 24/11/2012 - 20:50 Reply

    Ben cert Marisol, la idea de “creació de públic” és desencertada i prepotent.

  • Esther 24/11/2012 - 21:04 Reply

    Sí, però jo sí crec que el gust s’educa. I que cal educar-lo

    • missnokia 24/11/2012 - 21:07 Reply

      El que dic. Quant més coneixes més valores o més interessant trobes el fet cultural. Però crear? I qui educa el gust? Qui diu què és bo i què no? Segurament ni nosaltres ens posaríem d’acord amb què és un gust “educat”…

      • pepmontes 29/11/2012 - 08:13 Reply

        Tens tota la raó. Però també depèn del que entenguem per “educar”. Igual que “cultura”, admet mil interpretacions. Educar també pot ser proposar, mostrar, facilitar experiències, fer accessible el coneixement… Des d’aquest punt de vista estaria bé. Estaria malament si ho entenem com un cànon que dicta què és bo o què és dolent, que alliçona, que renya, que dicta gustos… Però el que més m’agrada del teu post és el toc d’atenció als creadors que justifiquen l’èxit o la falta d’èxit en la suposada educació cultural o artística del públic.

  • Ferran López 24/11/2012 - 21:14 Reply

    Completament d’acord. El públic ja existeix abans que iniciem el nostre programa. L’expressió és del tot desencertada.
    En tot cas podríem parlar de la necessitat, nostra, de connectar (i interconnectar) amb els públics, i de fet també amb no públics que algun dia poden se públics o ciutadania que es relaciona amb el que difonem; connectar amb una comunitat per a la qual ser referencials, relacionar-nos amb ella (no només amb transacció d’entrades), “servir-la”.
    Anècdota real explicada pel Javier Colina sobre Tete Montoliu. Al cafè central de Madrid, un assistent a un dels concerts a duo que van estar fent li pregunta al Tete:
    – Sr. Montoliu, no soc gens entès en això del jazz, que haig de fer per que m’agradi el concert
    – Res, seure i escoltar. I recordi que si el concert no li agrada no és culpa de la música, és culpa meva… … bé, si vol, també pot prendre’s un bon whisky
    Felicitats pel bloc! 😉

    • missnokia 24/11/2012 - 21:17 Reply

      gràcies, Ferran!!! M’agrada molt l’anècdota del Tete. Molt encertada.

  • Esther 24/11/2012 - 21:18 Reply

    Gran Tete Montoliu!! Molt bona

  • La Sansi 24/11/2012 - 21:21 Reply

    Bravo, ole! Perdoneu, però algú ho havía de dir. Hi ha frases que m’esgrarrifen com: Això no és pel “gran públic” com a sínonim d’exclusivitat, esquisitesa i profunditat. Doncs, quina llàstima, noi! Crec que s’ha d’aspirar a arribar a “tots els públics” (com les pelis de dibus!), al gran públic, al petit, al d’aquí i al d’allà.

    • missnokia 24/11/2012 - 21:23 Reply

      Gràcies, Sara! 🙂

    • La Sansi 24/11/2012 - 21:28 Reply

      Autocorrecció de faltes: Havia (sense accent), sinònim (accent a la o)…i segur que s’ha colat alguna més. Rellegeix, Sansi, abans de publicar! 😉

  • Antonio Alcantara Alcantara 25/11/2012 - 13:30 Reply

    M’ha agradat el post i m’han encantat els comentaris. Em quedo amb la idea de connectar o interactuar amb públics i no públics que poden arribar a ser ciutadania. Genera una relació horitzontal i respectuosa. La cultura com eina transformadora.
    Gràcies…

  • Jaume 25/11/2012 - 15:42 Reply

    Totalment d’acord, Marisol. Més encara quan parlem des del capdavant d’equipaments públics, ja fa un temps que semblem gilipolles parlant del públic i oblidant que són aquests ciutadans els que paguen els equipaments, la programació i els nostres sous.

  • PepeZapata (@PepeZapata) 28/11/2012 - 17:16 Reply

    M’agrada pensar en la idea de que les institucions culturals, els gestors culturals, en parlar de la nostra relació amb els públics, hem de pensar més en clau de facilitadors, de propiciadors… d’enginyers que ajudem a contruir ponts i converses amb la gent. Només des d’aquest posicionament humil i honest podem prentendre aconseguir objectius ambiciosos.

  • toniescu (@toniescu) 29/11/2012 - 14:13 Reply

    La creació de publics, un invent del màrqueting cultural, que copia el màrqueting de productes.
    A l’empresa parlen de crear demanda, es dir consumidors; i a la cultura creació de publics, però parlem també de consumidors.
    Aquest es el problema, el públic no es un consumidor, es part intrínseca del procés. Si s’apliquen estratègies de marketing per consumir, la cultura es converteix en un producte més, que ha de lluitar contra molts altres per ser triada pels “consumidors”.
    Tenim des de sempre un problema enorme, la cultura no es un fet nuclear, important, essencial per les persones, ni pels governs, ni per la societat, malgrat que públicament tots diem el contrari.
    Sense aquesta centralitat de la cultura, sense que sigui considerada com una necessitat pel desenvolupament de les persones i la societat, seguirem amb millors estratègies de comunicació i marketing per intentar aconseguir mes consumidors dels nostres productes culturals.
    I acabo que aquest tema de la creació de publics que fa 15 anys que arrosseguem em fa una ràbia.

  • David mml 27/09/2013 - 18:08 Reply

    Lo leo ahora, y me gusta eso de que “el público es como la energía, ni se crea ni se destruye, sólo se transforma”. 🙂

  • Carmen Buelohá @cbuueloha 28/02/2016 - 11:20 Reply

    Justament ahir parlaven d’això. Jo crec que el termini “Creació de públic” és el problema.
    Jo ho veig més com un diàleg, per dues bandes. No crec que el “Working Progress” sigui “creació de públic”. Sí crec que explicar abans, durant i després del procés creatiu és “compartir amb ells les experiències”, que entra dins de “creació de públic”. Manca parlar i entrendre.
    Realment hauríem d’utilitzar un altre termini perquè dona lloc a confusions…

    • marisolbcn 28/02/2016 - 14:43 Reply

      Un altre terme i una altra mentalitat. Si pensem que nosaltres ens creem ens estem posant en el paper de creadors, d’éssers superiors que transforma i porta a la llum. Així no anem molt lluny…

    Respon a Esther Cancel reply