La família Donamaria era un grup de gent batalladora. Els venia d’antic, de segles de lluites entre pobles, classes socials i faccions polítiques. Sempre s’havien decantat per alguna opció, recolzats en raons poderoses, i mai havien tingut por de defensar el seu punt de vista. Deien que una avantpassada va estar a punt de ser afussellada pels carlins en cridar “Muera Don Carlos” quan el pretendent de Rei passava per davant de casa seva. Ningú no sap com es va salvar, però la seva fugida era un mite familiar.
L’àvia Donamaria seguia la tradició matriarcal de força i determinació. Els dinars familiars sempre acabaven amb debats aferrissats (sovint sobre temes polítics, o macroeconòmics, de vegades fins i tot científics…). Quan el debat prenia viaranys massa viscerals, ella imposava l’ordre cridant “Criteri! Criteri!”. Amb aquesta crida a la raó, reclamava una família, una societat on les decisions, les argumentacions no es basessin en el cor o l’estòmac. En amistats o enemistats. En informacions sentides no se sap on, sense base, sense contrastar, sense sentit comú.
L’àvia exigia criteri propi. Opinió. Va fer pujar la família creient en la importància de tenir una veu pròpia. Pensava que no es podia viure sense opinió, sense criteri. I que d’un debat entre opinions diferents en podien sortir criteris nous i opinions diferents que enriquien a tothom. Però només, això sí, si la gent que parlava tenia, s’havia creat, una opinió.
Ara, però, la família es planteja seriosament trencar aquest funcionament. El món s’ha complicat tant que decideixen deixar de decidir. Opinen que no cal opinar ni tenir criteri mai més.
Tenim molta informació per destriar, per pair i, finalment, per recrear. I en aquesta acció, ens recreem nosaltres mateixos i el nostre pensament. El que pensem, el que defensem, ha de ser també líquid, maleable, canviant. El criteri dels altres és important per validar o modificar el nostre propi criteri.
En canvi, en aquests moments on tenim a l’abast tota la informació per crear-nos un criteri propi, ens adonem que vivim millor sense expressar ni opinió ni criteri. Els companys i amics volen compartir l’estona o la feina amb una persona còmoda, invisible, mimetitzada amb l’entorn, que eternament mogui el cap afirmativament amb un somriure banal.
Als membres de la família, per això, la veu de l’àvia no els abandonarà mai. I interiorment continuarà exigint-los tenir, sempre, criteri.
No comments