Cafè Barcelona és la història d’una família de dones a Amsterdam. No, no és això. Recomencem. Cafè Barcelona és la història d’un petit restaurant amb un accent equivocat on la tradició mana que s’hi faci paella, es begui cervesa i es cantin cançons empalagoses. No, tampoc no és això. A veure. Cafè Barcelona parla de la valentia de viure amb la culpa, de la covardia dels actes radicals, de… crec que m’embolico.
Cafè Barcelona és una novel·la canal. Joan Carreras ens porta de personatge en personatge, d’història en història, amb la calma incansable de l’aigua als canals holandesos. Cada revolt ens connecta amb noves vies d’aigua tranquil·la, la nostra barcassa lectora movent-se sense descans però sense córrer, amb un moviment pausat i estable.
Quina és la història que s’explica a Cafè Barcelona? Moltes i cap. Personatges que entren i surten, apareixen i s’esvaeixen. Canvien els paisatges i els sentiments, però res no fa canviar el ritme narratiu ni la implacable constància del pas del temps com l’aigua sota els ponts d’Amsterdam.
Narrat en primera persona, fins passada mitja novel·la no coneixem el “jo” que, de tant compartir estones, amistats i complicitats, acaba sent el narrador omniscient que ens guia. Potser és quan aquest narrador pren el protagonisme que la narració pot trontollar una mica, una mediterraneïtat que no acaba de lligar amb la pluja cansada.
En qualsevol cas, llegir Cafè Barcelona fa venir ganes de viatjar a Amsterdam i passejar pels seus racons amb el llibre a la mà, buscant l’Annabel a cada noia en bicicleta i la Greetje darrera la barra de cada cafè.
Aquesta crítica va ser publicada originalment a la web Nosaltres llegim
No comments